.

Després d’uns minuts mirant al Sol fixament sense resultat, l’home es clavà el dit a l’ull amb ràbia i silenci, l’ambició li emmudia el dolor, i és que era més forta que aquest mateix.

Però tot i així dels seus ulls no en va brollar ni una llàgrima, eren secs, escassos d’aquella aigua que ara el podien treure de la misèria.

Com més pensava en plorar més eixuts els llagrimalls, i al final li semblava que entre les parpelles hi tenia una grapat de sorra en comptes de les òrbites.

Perquè es produís la màgia  necessitava la tassa i les llàgrimes.

Va mirar la tassa, i va resseguir-la amb els dits, pel seu aspecte ningú diria que fos especial, de ceràmica, tenyida pel color de la pols i una sanefa morada que en resseguia la silueta. Aquella tassa de la mida de dos glops, tenia el poder de transformar llàgrimes en les més pures perles.

L’home, furiós amb ell mateix per ser incapaç de deixar anar una sola gota i sense més idees per que aquestes li naixessin, optà per aconseguir un motiu real per al qual plorar.

Va dirigir-se a la cuina i va buscar el ganivet més gran que va trobar, i abans de que se n’hagués adonat cap dels dos, la seva dona queia a terra amb l’estri clavat a l’esquena.

Quan va reaccionar es va llençar al costat de la dona, i la va abraçar , i per dins va sentir com un sentiment de culpabilitat el devorava, li arrencava tots i cada un dels òrgans que encara li permetien viure, li sacsejava el cervell, li bufetejava la cara… i entre tant sofriment va notar com la recompensa li lliscava cara avall.

Cada llàgrima era un crit de desesperació i odi però també una perla dins la tassa.

Va passar una estona, i amb l’estona el temps i quan el fill va arribar a casa trobà el seu pare assegut damunt una muntanya de perles amb la seva mare morta entre els braços.

Quan el noi va acabar d’escoltar i maleir al seu pare pel que havia fet li digué:

-I perquè no pelaves una ceba?!

 

Referent a la pel·lícula: The Kite Runner,  (Marc Forster).